Parlant amb les veus en les nostres ments

Audio: By Cam from Flickr

Algú escolta una veu, però ningú està parlant. Sembla raonable suposar que hi ha alguna cosa passant al cap d’aquesta persona que és similar al que està passant al cap d’algú que realment està escoltant parlar a algú. El repte és explicar per què això està passant en l’absència d’un interlocutor.

Una estratègia popular és que explicar-ho en termes del  més conegut “llenguatge interior” d’algú que, d’alguna manera, es converteix en “veu alta”. Això explicaria com algú té una experiència auditòria, i específicament verbal, en l’absència de les ones sonores colpejant-li el timpà. No obstant això, no explica per què tants casos d’al.lucinació auditiva de veu es perceben com venint d’un altre interlocutor.

Potser hem de pensar lateralment. Potser l’estudi no s’hauria de centrar en els sons i com funciona l’audició, sinó més aviat en la comunicació i com funciona. Hi ha una sèrie de raons per les quals no és recomanat centrar-se en l’audició. Una d’elles és que alguns descriuen la veu que escolten com a una experiència de “veus silencioses”. Per exemple, un participant en un estudi recent ens va dir: “És difícil descriure el que podia” sentir “una veu que no era auditiva; però les paraules utilitzades i les emocions que contenien eren completament clarees, clara i inequívoques, potser fins i tot més que si jo els hagués sentit auditivament “.

Una altra raó és que les “veus” són també experimentades per persones amb sordesa congènita. Jo Atkinson, investigadora a Londres, ha fet una feina molt important corregint l'”audio-centralisme” de les perspectives clíniques en l’audició de veus. Ella ha demostrat que l’experiència de sords que escolten veus es combina amb unes visualitzacions imaginàries difuses , com si els hi estiguéssimparlant en llenguatge de signes, o a través d’uns llavis sense cos.  En altres ocasions veuen text. Però no tenen experiències auditives en absolut.

El que s’ha passat per alt és un aspecte de la forma en què normalment percebem la parla. Les condicions habituals d’algú que parla, i d’algú altre que l’entén, no només impliquen els sons que ells fan, sinó també el que tenen la intenció de comunicar-se. L’estudi de la comunicació és el territori de la pragmàtica, la branca de la lingüística que estudia expressions (“utterances” en anglès) en lloc d’oracions. Les “utterances” són frases usades en context, en un moment i lloc determinat, per una persona en particular.

És important reconèixer que una experiència d’audició de veu és l’experiència d’una expressió (“utterance”) parlada, no una oració. Així que en sentir un so, un oient interpretarà automàticament el seu significat. És aquest procés d’interpretació que podría ser capaç d’explicar per què hi ha tan sovint un interlocutor (per exemple, una persona, un dimoni o un déu) darrere de la veu. Per interpretar el significat d’una paraula, un oient ha de tenir en compte les intencions darrere del seu ús en aquell moment. De fet, alguns teòrics de la pragmàtica argumenten que mai es pot aconseguir cap sentit d’un enunciat sense atribuir-hi algun tipus d’intenció. I les intencions mai són de lliure flotació: són sempre les intencions d’algú (o alguna cosa amb una ment).

Algú que escolta una veu pot escoltar la expressió “Ell és un perdedor”. Sense saber a quí es refereix l’orador, l’oient no pot saber el que vol dir aquesta expressió. I no obstant això, sembla que els que escolten la veu generalment saben a quí s’estàn referint les seves veus i el que les veus signifiquen. Això suggereix que el que escolta la imagina que hi ha un interlocutor darrere de la veu, amb la intenció de comunicar.

Dins d’aquest enfocament, on les experiències de veu imaginada són vistes principalment com comunicatives i no auditives, es torna menys sorprenent que es prengui a la veu com provenint d’un interlocutor, ja que aquesta és una dimensió necessària de tota la comunicació.

Això ens assenyala en direccions terapèutiques fructíferes. Ens indica que les teràpies no han de centrar-se únicament en intentar que la veu, l’experiència auditiva, s’esvaeixi, sinó que intentar canviar la relació de l’oient cap a la veu (l’interlocutor). Dues teràpies recents estan d’acord amb això. En una, la teràpia de “diàleg amb la veu” ( voice-dialoguing) un terapèuta anima al que escolta la veu a repetir el que diu la veu perquè així el terapeuta pot “conversar” amb ella. En una altra, la “teràpia avatar” (avatar therapys’anima al que escolta la veu a construir-ne un avatar – una representació visual de la veu – amb què es pot interactuar com si es tractés d’una persona real. Totes dues teràpies han mostrat resultats prometedors.

Sam Wilkinson és investigador postdoctoral en  filosofia treballant en el projecte Hearing the Voice . Felicity Deamer és una investigadora associada de postdoctorat en el projecte Language and Mental Health. Tots dos són de la Universitat de Durham.

El projecte “Hearing the Voice”està realitzant una enquesta en col · laboració amb el Festival Internacional del Llibre d’Edimburg per explorar les maneres en que els lectors imaginen, escolten o fins i tot interactúen amb les veus dels personatges dels contes. Per participar (en anglès) feu clic aquí- click here.

Sam Wilkinson i Felicity Deamer, Dimarts 26 Agosst 2014 07.00 BST 

Per llegir des de la font original (en anglès) feu clic aquí.

L’ús d’algunes tècniques hipnoterapéutiques estimula l’establiment d’un diàleg entre nosaltres i les nostres parts internes. Això pot ser part de nosaltres que estàn incomodant nostres vides diàries actuals o, d’manera molt diferent, parts de nosaltres que contenen la solució o la resposta al problema que volem solucionar. Una connexió interessant entre aquestes tècniques i l’article publicat aquí és l’èmfasi en l’ús de la imaginació, que es practica i es desenvolupa en aquestes tècniques. Aquesta habilitat pot contribuir a ajudar-nos a conceptualitzar i representar els problemes als que ens enfrontem amb una actitud productiva i positiva, centrada a trobar una solució.


Anuncis

Quant a Anna Pons

Certificat (CPPD), Post Graduat Certificat (PGCert) i Post Graduat Diploma (PGD) en Hipnoteràpia Clínica, London College of Clinical Hypnosis (LCCH) i Universitat de West London (UWL)
Aquesta entrada s'ha publicat en Uncategorized i etiquetada amb , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s