La hipnosi, aquesta gran desconeguda

La hipnosi. Una d’aquestes enormes quimeres que envaeix els cinemes, els espectacles i els programes de televisió. Una d’aquestes coses que encara posa en dubte el concepte que una àmplia part de la població té sobre “racionalitat”.

Com és possible! És la resposta immediata de la nostra ment al fenomen. De seguida, és clar, en la majorís dels casos, pel patró de resposta típic de la por; ens allunyem, comencem a dubtar de nosaltres mateixos, i el pensament de: “no te m’acostis” comença a prendre la nostra ment.

És lògic. Ens han bombardejat durant tantíssims anys amb el fenomen màgic i misteriós de la hipnosi, que ja un pensa gairebé que es pot volar quan l’hipnotitzen, i no de forma figurada. Doncs ho sento, però no.

Què és realment la hipnosi?

Posem-nos seriosos. La hipnosi és molt més del que es pot veure. Com a tal, la hipnosi sorgeix com a eina terapèutica en els seus inicis. Hi ha proves que ja en moments prehistòrics, existia la figura del xaman, que emprava tècniques suggestives de cara a la sanació.

Després es va passar als bruixots i als mediums, i l’obscurantisme va anar creixent. No obstant això, el rigor científic o almenys la consideració de la hipnosi com una cosa més que bruixeria va començar a l’escola de l’hospital psiquiàtric de Nancy-Salpetriere, amb el professor Charcot i el tractament de la histèria col·lectiva mitjançant hipnosi.

Avui dia, la hipnosi es podria definir com un mètode. Un procediment compost de diverses tècniques que empren l’atenció o la imaginació de l’individu per a produir alteracions o canvis en les seves emocions, pensaments, comportaments o percepcions.

En altres paraules, no és més que una forma extremadament eficient d’utilitzar els recursos mentals de la persona per aconseguir resultats, amb les limitacions pròpies a l’ésser humà (ningú perdrà la seva personalitat, ni es convertirà en superman gràcies a la hipnosi).

L’estat hipnòtic/ de “trance”

Aquesta forma d’emprar l’atenció, passa necessàriament per un estat anomenat de trance (hipnòtic). És un estat molt semblant a l’Estat de Flow dels artistes. La ment experimenta un nivell d’abstracció i de concentració molt alts, dedicant recursos generalment dispersos a molt pocs objectius.

Durant un temps es va pensar que no tots érem susceptibles d’experimentar aquest estat, per tant, érem poc “hipnotitzables”. Avui sabem que això no és així. La mesura en què una persona abasta aquest estat està tant en la voluntat del hipnotitzat, com en l’habilitat del hipnotista.

A nivell subjectiu, aquest estat és molt personal. Els relats de les persones que han passat per aquest mètode són molt dispersos. Els més comuns coincideixen a experimentar una sensació semblant a la d’un somni; com un estat de consciència plena, però absolutament “en un altre món”.

La forma: ¿hipnotitzar amb un clic de dits?

I aquí ve el realment morbós; la forma en què aquesta tècnica es porta a fi.¿Simplemente es fan petar els dits? He de donar un copet a la teva espatlla i després ballaràs “La Macarena”? Realment, la forma en què es realitza és el que menys interès té de cara a la tècnica en si, malgrat que sigui el més cridaner. Per no parlar dels milions que se segueixen guanyant gràcies a elles.

I és que la pregunta és òbvia; ¿Com és possible que es pugui dormir a algú només fent petar els dits?

Jo plantejo una altra pregunta: ¿Seríeu capaços d’adormir-vos sense que ningú peti els dits?

No es tracta d’una qüestió de causa-efecte. No hi ha cap tipus de clic que emeti cap tipus d’ona que ens dormi automàticament. Existeix, no obstant, la convicció que ens dormirem quan sentim un espetec de dits. Igual que ens adormirem quan estiguem cansats. I el nostre cos actua d’acord a aquestes creences. La ment pot ser divertida, oi?

El que de veritat importa sobre la hipnosi

Més enllà de totes les implicacions sensacionalistes de la hipnosi, el que al final compta és que com a eina, com a mètode, sigui eficaç de cara al nostre objectiu com hipnotistes. Si el nostre objectiu és terapèutic, potser optem per mètodes que donin més capacitat de control a la persona. Si és l’espectacle, possiblement busquem allò que sigui cridaner.

No obstant això, per sobre d’aquesta eficàcia està el respecte. Aquest és un punt important; en hipnosi es treballa sempre amb persones, i per tant és necessari un fort sentit del respecte a la individualitat i l’honor de la persona hipnotitzada. Siguem conscients del paper que l’hipnotitzat assumeix quan accepta ser-ho. No percep cap control, al contrari de fet; es percep com a “venut”. Siguem respectuosos amb ell o amb ella.

En definitiva, el que de veritat importa és que, tal com diuen tants personatges famosos (entre ells, em permeto citar a l’Oncle Ben de Spiderman), “un gran poder comporta una gran responsabilitat”. No es tracta del poder en si, és a dir, de què podem fer, sinó de què fer amb el poder. Com emprar-lo i per què. Sobretot, si aquest poder realment està a l’abast de tots.

Eduardo Torrecillas RiveraPsicólogo clínico Per a Psicología y mente. Per llegir desde la pàgina original, en castellà,  feu clic aquí.

Advertisements

Quant a Anna Pons

Certificat (CPPD), Post Graduat Certificat (PGCert) i Post Graduat Diploma (PGD) en Hipnoteràpia Clínica, London College of Clinical Hypnosis (LCCH) i Universitat de West London (UWL)
Aquesta entrada s'ha publicat en Uncategorized i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s