S’està escuçant realment, el teu penis?

El següent article descriu el que podria interpretar-se com l’auto suggestió. La capacitat de la nostra ment per produir els sentiments, les emocions i la conducta que entretenim repetidament en els nostres pensaments i imaginació és poderosa. Amb l’ús de la hipnosi podem aprendre tècniques que ens ajuden a fer servir aquest poder eficaç i productivament. Per saber més sobre la hipnosi i la hipnoteràpia, troba informació en la resta de les pàgines d’aquest bloc o posa’t en contacte amb nosaltres directament.

Psychology

Thomas Pullin for the Guardian. Imatge de l’enllaç original.

A Singapur, en la tardor de 1967, centenars d’homes i nens van córrer a les sales d’emergència de l’hospital, agafant els seus penis, convençuts que s’estaven retractant ràpidament dins dels seus cossos i que si deixàven anar-los, moririen. Tals pànics no són tan rars com es pot imaginar. En la dècada de 2000, a Nigèria i Benín, diverses persones van morir en venjança per haver utilitzat l’ús de la màgia per reduir els genitals dels seus enemics. El fenomen de fuga-penis – conegut pel seu nom al sud-est d’Àsia, koro – apareix a la Bíblia psiquiatria, el DSM, i ha sorgit a tot el món durant segles.

Una resposta comuna és burlar-se de la ignorància de les persones sense educació. Però en la geografia de la bogeria, el periodista Frank Bures el que exposa és que aquest tipus de “síndromes lligats a la cultura” demostren el sorprenent poder de la cultura i la fe en tots nosaltres. Ja sigui que estigui de Benín, Bolívia o al Regne Unit, les maneres en que la nostra vida vagi malament seran fortament influenciades per la forma en què nosaltres mateixos pensem que podria anar malament.

Racionalistes autodenominats sovint intenten desacreditar la influència de la ment sobre el cos: sembla condenadament rar que, per exemple, les dones que creuen que estan en risc de malalties del cor tenen 3,6 vegades més probabilitats de morir d’atacs al cor que aquelles amb idèntics factors de risc, però que no tenen la creença. (Això és una troballa del respectat estudi a llarg termini, el Framingham Heart Study. 1992) Però, pensant-ho bé, no seria estrany si l’òrgan sorprenentment complex que descansa entre els nostres oïdes no exercís efectes forts en tots els altres òrgans, menys complexes, que coordina i controla? Un efecte que és especialment rellevant aquí, Bures explica, és el “bucle bio-atencional”: tenim por d’alguna cosa, la qual cosa fa que donem seguiment al nostre cos per als símptomes, els quals – I vet aquí! – trobem. Això incrementa la nostra por, el que augmenta la nostra auto-monitorització, i així successivament. No és coincidència que en gairebé tots els casos registrats de koro, la víctima ja sabia de la condició, per la qual cosa es va acarnissar per detectar-la.

Vaig a deixar-ho com un exercici per al lector, el determinar si simplement el control del nostre cos per detectar signes de retracció genital (o retracció del mugró, la versió femenina) pot induir la sensació de que està passant, però, Pot algú dubtar que un bucle bio-atencional ens afecta en un sens fi d’altres maneres? Seguim llegint sobre com estem tots poc descansats i estressats aquests dies, pel que no podem deixar d’escanejar el cos pels signes, els quals es presenten amablement a si mateixos. (Estàs estressat? Busca acuradament, a la recerca de rastres de tensió en el teu cos. Segueix, molt bé -? .. Ara estàs estressat?)

 Poc importa que la creença començi sent falsa, ja que creure-hi la fa veritable. Aquestes víctimes de koro no tenien penis retractant, òbviament. Però una vegada que es creien que podria succeir, les sensacions de la contracció eren reals. I quina és la diferència entre creure que estàs estressat i estar estressat? No n’hi ha una sola. Ens relacionem amb el món, fins i tot als nostres propis cossos, a través d’una densa xarxa de creences, de les quals no en so, en gran part, conscients. Ens podem veure temptats a respondre que los nostres creences són les raonables a tenir. Potser. Però llavors, és clar, això és el que creiem noslatres.
oliver.burkeman@theguardian.com

Publicat per The Guardian el 13 de maig de 2016. Per llegir des de l’enllaç original, en anglès, si us plau feu clic aquí.

Anuncis

Quant a Anna Pons

Certificat (CPPD), Post Graduat Certificat (PGCert) i Post Graduat Diploma (PGD) en Hipnoteràpia Clínica, London College of Clinical Hypnosis (LCCH) i Universitat de West London (UWL)
Aquesta entrada s'ha publicat en Uncategorized i etiquetada amb , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s