“Identitat d’insomni”

Wally Cox Wears Face Mask While Reading

La difficultat o impossibilitat de dormir afecta en algun moment de la vida a un terç de la població adulta. Existeixen diversos tipus d’ insomni, de curta o llarga durada, causada per situacions o activitats específiques, esdeveniments concrets o substàcies ingerides- de l’alcohol, cafè, fins a fàrmacs i estupefacients.
En el cas de que l’ insomni sigui causat per medicaments receptats, es recomanarà al pacient que visiti al seu metge per adressar el fet, abans d’atemptar tractament hipnoterapèutic.
La hipnoteràpia pot emplear-se per adressar canvis d’hàbits i comportaments que poden estar contribuïnt a l’ insomni, com per exemple, fer exercici just abans d’anar a dormir, indulgir en llargues migdiades, o consumir en excès substàncies com el cafè, l’alcohol o el tabac. La hipnosi pot ajudar també a aclarir, alleugerir o solventar casos de trauma, ansietat o depresió, una consequència dels quals pot ésser l’insomnia.

Identitat d’insomni

“En la foscor, en la tranquil·litat, en la tranquil·litat solitària, els agreujats s’esforcen a rescatar el son de la seva vigília”. Aquesta frase presenta una nova revisió de l’insomni en la revista “Behaviour Research and Therapy”  (“Investigació i  teràpia del comportament”) que aborda un fet inquietant observat als laboratoris del son del món : el son insuficient no és prou per tal que la gent  consideri que ells mateixos pateixen d’insomni … i el son deficient pot inclús no ser necessari. El document, de Kenneth Lichstein, a la Universitat d’Alabama, explora les implicacions de l'”Identitat d’insomni”: com contribueix als problemes de salut i com pot ser un obstacle per a la recuperació.

El segell distintiu de l’insomni sovint consisteix en un son tan pobre que afecta la nostra funció diària. Això implica que una persona amb insomni tindrà un somni deficient, mesurat objectivament, i que es queixarà de la seva falta de son. Per tenir una idea de com interactúen el dormir deficient i els informes d’insomni, Lichstein va revisar vint estudis que mesuren cada un d’aquests aspectes per separat, amb preguntes com “Quant de temps us costa començar a dormir?”, D’una banda, i de l’altra, preguntes com “Estàs satisfet amb el teu patró de dormir?” o les proves directes sobre la confiança que una persona podía tenir vers la certesa d’estar patint d’insomni.

L’evidència mostra que el son pobre en si mateix no és suficient per produir insomni. Un estudi de 1995 va examinar 400 voluntaris de la comunitat (55 anys o més), i va trobar que la majoria de les persones que patíen tècnicament d’un dormir pobre (en aquest cas, sis mesos en què  trigaven 30 minuts o més abans de quedar-se adormit almenys tres nits per setmana) no patíen d’ angoixa ni es consideraven insomníacs. Aquests “subjectes amb patrons de dormir deficients que no es queixaven” no es trobaven més alterats en termes de fatiga diària que aquells dormien bé, ni mostraven ansietat.

Els estudis que utilitzen la polisomnografia (que inclouen enregistraments d’ones cerebrals i altres mesures fisiològiques de l’estat del son) i els diaris del son, considerades ambdues maneres més precises d’establir la qualitat del son que el simple record dels fets, han reforçat aquestes troballes. Una replicació també mostrava que les persones que no es queixaven tenien nivells d’ansietat i depressió no més altes que la població general. I un gran conjunt de dades de 1700 participants va trobar que mentre que els patrons de dormir curts es va associar amb un augment del 350-500 per cent en la hipertensió (correlacionat amb la gravetat del dèficit del son), aquest no era el cas de persones que no es consideraven que tenien insomni, per a qui no hi havia relació entre la durada del son i la pressió arterial. Per tant, un patró de dormir pobre no provoca inevitablement l’experiència de l’insomni ni produeix els efectes de salut associats a l’insomni.

D’altra banda, el son insuficient no és estrictament necessari perquè la gent es queixi de que tenen insomni. Els estudis de polisomnografia i diaris del son mostren clarament que les persones amb patrons de son que no compleixen criteris clínics per a un somni deficient, no obstant això, poden creure que pateixen insomni. A més, aquests “subjectes amb patrons de dormir corrrectes però que es queixen” poden tenir una gran discapacitat en termes de fatiga diària, ansietat i depressió semblant a aquells que sí que pateixen un dèficit clínic de son. Els treballs recents suggereixen que la qualitat del son que experimentem no té, en si mateix, cap relació amb  pensaments suïcides. Els pensaments suïcides estan, en canvi, relacionats amb si la persona sent que té problemes de son, independentment de si els te o no.

Resumint els principals estudis que separen la qualitat del son dels de la queixa de insomni, Lichtstein informa que el 37% de les persones que es queixen d’insomni “no tenen un dormir deficient segons les normes convencionals”. Això no vol dir que el seu son sigui impecable, o que no sigui pitjor que el de la mitjana d’alguna manera, però certament cau dins de l’abast normal. D’altra banda, moltes persones amb nivells no-normals de problemes de son poden anar visquent com si estiguessin lliures d’insomni. Què està passant?
Lichstein suggereix que els subjectes amb patrons saludables de dormir que es veuen a ells/elles mateixes com insomniacs experimenten una mena de “identitat d’ insomni” impulsada per la forma en què pensen sobre el son (d’acord amb això, la teràpia conductual cognitiva / CBT, que s’ocupa d’aquests patrons de pensament, és una intervenció efectiva per a l’insomni) Per exemple, les persones amb identitat d’insomni podrien haver adquirit expectatives poc realistes, per exemple, considerant un període de vigília de 15 minuts abans de poder adormir-se com una experiència aberrant. Els temperaments lligats a l’hipocòndria, o susceptibles a un pensament catastròfic (que es creu que contribueixen a algunes malalties cròniques) poden interpretar esdeveniments menors com a símptomes o exagerar les seves implicacions. Si els símptomes estan en remissió, els insomniacs poden ser hipervigilants fins i tot per a un somni pobre d’una sola nit com a prova que “l’insomi està tornant a aparèixer”. Aquestes ansietats fan que el son sigui més dur d’aconseguir i  també informen les estones properes a l’existència del son amb el temor que Lichstein al·ludeix en la seva frase d’obertura. En principi, l’hora del llit pot convertir-se en un infern  fins i tot si les dificultats reals per dormir no són notables, o amb prou feines es diferencien d’aquelles d’un subjecte amb patrons de dormir pobres però als que no dona importància.

Pot ser especialment difícil per als terapeutes ajudar a persones amb identitat d’insomni, fins i tot quan un terapèuta aconsegueixi ajudar a un client d’aquest tipus a millorar el seu son, és probable que  la seva creença de que tenen un problema perduri. La investigació sobre l’estigma de l’insomni suggereix que és comú que els les persones que pateixen aquest problema es sentin qüestionats sobre la certesa real d’aquest problema: això podria produir incentius perversos per a la hipervigilància entre aquells amb una identitat d’ insomni i un sentit resolt que el seu problema és real i sever.

Com que el diagnòstic d’insomni generalment comença amb la queixa d’una persona sobre el son, i la majoria de les pràctiques mèdiques ofereixen, com a màxim, una avaluació simbòlica del son abans de proporcionar aquest diagnòstic, hi pot haver moltes persones que pateixen per la seva identitat d’insomni més que per una falta real de son.  Lichtstein recomana que, a més de la TCC, explorem pràctiques com la consciència plena o “mindfulness” i les pràctiques dialèctiques que fan que el pacient pugui qüestionar suposicions a través de preguntes com: què és el son normal? El son necessita ser perfecte? Necessito veure’m a mi mateix com un insomniac? D’aquesta manera, la psicologia pot conquerir una aflicció que manté a molts en una misèria innecessària.

Imatge: New York, 1953, television comic Wally Cox tries out some innovations at a retailing store that is an insomniac’s paradise – the Lewis & Conger Sleep Shop (Getty Images).

By Alex Fradera for the Britis Psychological Society BPS. Per llegir desde l’enllaç original – en anglès-  feu clic aquí.

Alex Fradera (@alexfradera) is Staff Writer at BPS Research Digest

Quant a Anna Pons

Certificat (CPPD), Post Graduat Certificat (PGCert) i Post Graduat Diploma (PGD) en Hipnoteràpia Clínica, London College of Clinical Hypnosis (LCCH) i Universitat de West London (UWL)
Aquesta entrada s'ha publicat en Uncategorized i etiquetada amb , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s