Els neurocientífics identifiquen com una respiració profunda pot cambiar exactament la nostra ment

white and red balloons

Photo by Sirirak Boonruangjak on Pexels.com

La respiració es considera tradicionalment com un procés automàtic impulsat pel tronc cerebral: la part del cervell que controla les funcions de suport vital com els batecs del cor i els patrons de son. Però una investigació nova i única, que involucra enregistraments fets directament des del cervell d’humans sotmesos a neurocirugía, mostra que la respiració també pot canviar el cervell.

En poques paraules, es va demostrar que els canvis en la respiració, per exemple, respirar a diferents ritmes o prestar atenció a les respiracions, comprometen diferents parts del cervell.

La capacitat dels humans per controlar i regular el  cervell és única: per exemple, controlar les emocions, decidir romandre despert tot i estar cansat o suprimir els pensaments. Aquestes habilitats no són trivials, ni els humans les comparteixen amb molts animals. La respiració és similar: els animals no alteren la seva velocitat de respiració voluntàriament; la seva respiració normalment només canvia en resposta a la cursa, el descans, etc. Les preguntes que han desconcertat als científics en aquest context són: Per què els humans som capaços de regular la seva respiració de manera voluntària, i com podem accedir a parts del nostre cervell que normalment no estan sota el nostre control conscient? A més, hi ha algun benefici en la nostra capacitat per accedir i controlar parts del nostre cervell que normalment són inaccessibles? Atès que moltes teràpies (teràpia cognitiva conductual, teràpia de trauma o diversos tipus d’exercicis espirituals) impliquen concentrar-se i regular la respiració, el control de la inhalació i la exhalació té algun efecte profund en la conducta?

Aquest estudi recent finalment respon a aquestes preguntes en mostrar que el control voluntari de la nostra respiració, fins i tot simplement enfocant-nos en la respiració, proporciona accés addicional i sincronia entre les àrees del cervell. Aquesta comprensió pot portar a un major control, enfocament, calma i control emocional.

L’estudi, realitzat per l’ investigador postdoctoral, el Dr. José Ferrer, en col·laboració amb el Dr. Ashesh Mehta, un famós neurocirurgià de l’Hospital Universitari NORTHSHORE a Long Island, va començar observant l’activitat cerebral quan els pacients respiraven normalment. A continuació, als pacients se’ls va assignar una tasca simple per distreure’ls: fer clic en un botó quan apareixien cercles a la pantalla de l’ordinador. Això li va permetre al Dr. Herrero observar el que estava succeint quan les persones respiren naturalment i no es concentren en la seva respiració. Després d’això, se’ls va dir als pacients que augmentessin conscientment el ritme de la respiració i que expliquessin les seves respiracions. Quan la respiració va canviar amb els exercicis, el cervell també va canviar. Essencialment, la manipulació de la respiració va activar diferents parts del cervell, amb algunes superposicions en les àrees involucrades en la respiració automàtica i intencional.

Les troballes brinden suport neuronal al consell que s’ha donat als individus durant mil·lennis: en moments d’estrès, o quan es necessita una major concentració, concentrar-se en la respiració d’un o fer exercicis de respiració pot realment canviar el cervell. Això té una aplicació potencial per individus d’una varietat de professions que requereixen un enfocament extrem i agilitat. Els atletes, per exemple, han sabut durant molt de temps que utilitzen la respiració per millorar el seu rendiment. Ara, aquesta investigació posa la ciència darrere d’aquesta pràctica.

Més enllà d’estudiar la capacitat dels humans per controlar i regular la seva activitat neural voluntàriament, l’estudi també va ser únic en el sentit que va utilitzar un mètode particular d’investigació neuronal: mirar directament dins dels cervells dels éssers humans desperts i alerta. Els estudis típics de neurociència amb éssers humans utilitzen tècniques d’imatge (és a dir, fMRI o EEG) per inferir l’activitat neural en el cervell de les persones des de fora del crani. Però els estudis que involucren elèctrodes implantats en el cervell dels humans són rars. La capacitat de mirar dins el cervell dels humans ens permet estudiar el pensar, decidir i fins i tot imaginar o somiar observant directament el cervell. Els subjectes d’estudi en el nostre treball van ser pacients als quals se’ls van implantar elèctrodes al cervell com a part d’un tractament clínic per a l’epilèpsia. Aquests pacients experimentaven convulsions que no podien controlar amb medicaments i, per tant, requerien intervencions quirúrgiques per detectar el focus de les convulsions per a una futura resecció.

Atès que la detecció requereix que el pacient tingui una convulsió espontània per identificar la ubicació exacta de l’inici de la crisi, el que pot portar dies, els pacients romanen a l’hospital amb elèctrodes que controlen contínuament la seva activitat cerebral.

Les troballes de la investigació mostren que el consell de “respirar profundament” pot no ser només un clixé. Els exercicis que involucren la respiració voluntària semblen alterar la connectivitat entre les parts del cervell i permetre l’accés a llocs interns que normalment són inaccessibles per a nosaltres. La investigació addicional ara estudiarà gradualment el que pot revelar l’accés a parts de la nostra psique que normalment estan ocultes.

Per Moran Cerf 19 novembre 2017
Kellogg School of Management, Universitat Northwestern

Publicat per Quartzy, per llegir l’enllaç original, en anglès, feu clic aquí.

Anuncis
Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

l’atenció plena o “mindfulness” i la hipnosi poden alleujar ràpidament el dolor agut als pacients de l’hospital

pain.png

Imatge de l’enllaç original

 

Per Traci Pedersen
~ 1 min lectura

L’entrenament per a l’atenció plena i el suggeriment hipnòtic poden reduir dràsticament el dolor greu en pacients hospitalaris, segons una nova investigació publicada al Diari de Medicina Interna General Journal of General Internal Medicine.

L’estudi de la Universitat de Utah és el primer a investigar els efectes de la consciència plena o mindfulness i la hipnosi sobre el dolor agut a l’entorn hospitalari.

Després de rebre una única sessió de 15 minuts d’una d’aquestes teràpies mentals, els pacients de l’Hospital de la Universitat d’Utah de Salt Lake City van informar d’una reducció immediata dels nivells de dolor similar a la que es pot esperar d’un analgésic opioide.

“Va ser realment emocionant i bastant sorprenent veure resultats tan dramàtics d’una sola sessió mental”, va dir el Dr. Eric Garland, autor principal de l’estudi i director del Centre d’Atenció i Desenvolupament d’Intervenció en Salut Integrativa de la Universitat d’ Utah.

“Davant l’epidèmia actual d’opiácis de la nostra nació, les implicacions d’aquest estudi són potencialment enormes. Aquestes breus teràpies corporals podrien ser integrades de manera rendible i factible en l’atenció mèdica estàndard com a complementos útils per a la gestió del dolor “.

L’estudi va consistir en 244 participants que havien informat d’un dolor ingestionable a causa d’una malaltia o procediment quirúrgic. Els voluntaris es van assignar aleatòriament per rebre una breu sessió en una de les tres intervencions: consciència plena o mindfulness, suggeriment hipnòtic o educació per afrontar el dolor. Les intervencions van ser proporcionades pels treballadors socials hospitalaris que havien completat la formació bàsica en cada tipus de tractament.

Els tres mètodes d’intervenció van reduir l’ansietat dels pacients i van augmentar els seus sentiments de relaxació; No obstant això, els pacients que van participar en la intervenció hipnòtica de suggeriments i la intervenció de consciència plena van experimentar una reducció del dolor del 29% i del 23%, respectivament.

Els pacients que rebien les dues teràpies mentals també van experimentar una disminució significativa de la seva necessitat percebuda de medicaments opioides.

En canvi, els pacients que van participar en la intervenció per afrontar el dolor van experimentar només una reducció del 9 per cent en el dolor.

“Al voltant d’un terç dels participants de l’estudi que han rebut una de les dues teràpies corporals han aconseguit a prop d’una reducció del 30% en la intensitat del dolor”, va dir Garland. “Aquest nivell clínicament significatiu d’alleujament del dolor és aproximadament equivalent al alleujament del dolor produït per 5 mil·ligrams d’oxycodon”.

La investigació prèvia de Garland suggereix que els programes de formació de consciència plena o hipnosi durant diverses setmanes poden ser una forma efectiva de reduir els símptomes de dolor crònic i disminuir l’ús incorrecte d’opioides amb recepta. El nou estudi s’afegeix al treball de Garland revelant la promesa de breus teràpies mentals per a persones que pateixen de dolor agut.

Garland i el seu equip d’investigació interdisciplinària pretenen investigar les teràpies mentals com a mètodes no opioides per reduir el dolor realitzant un estudi de replicació nacional en una mostra de milers de pacients en diversos hospitals d’Estats Units.

Font: Universitat d’Utah

Per llegir des de l’enllaç original, en anglès, feu clic aquí.

Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

Un estudi de Stanford mostra què succeeix en el cervell durant la hipnosi

Autor Becky Bach
Publicat el
28 de juliol de 2016

abstract blur bright bulb

Photo by Wilson Ardila on Pexels.com

No he provat mai, però estic bastant segura de que seria difícil d’hipnotitzar. M’agafo obstinadament a un sentit de control, fins i tot en situacions -com el part- quan sería més prudent deixar-se anar.
 
Ara, la recerca de Stanford que apareix a la revista Cerebral Cortex mostra diferències reals entre els cervells de gent com jo i aquells que són fàcilment hipnotitzats durant una sessió d’hipnosi. Aquest és el primer estudi que específicament vol mostrar que succeeix en el cervell durant la hipnosi.
 
Dirigit per l’autor David Spiegel, MD, professor i càtedratic associat de psiquiatria i ciències del comportament i investigadors d’hipnosi de segona generació, van observar els cervells de 57 participants de l’estudi -36 que eren molt hipnotitzables i 21 que no ho eren- utilitzant imatges funcionals  per ressonància magnètica.
 
Un resum de premsa explica:
Spiegel i els seus col·legues van descobrir tres trets distintius del cervell sota hipnosi. Cada canvi es va veure només en el grup altament hipnotizable i només mentre es trobaven en hipnosi.
En primer lloc, van veure una disminució de l’activitat en una àrea anomenada  dorsal anterior cingular, que forma part de la xarxa de saliència del cervell. “En la hipnosi, estàs tan absort que no et preocupes per res més”, va explicar Spiegel.
En segon lloc, van veure un augment de les connexions entre dues àrees del cervell: l’escorça dorsolateral prefrontal i l’insula. Ell va descriure això com una connexió cos-cervell que ajuda al cervell a processar i controlar el que està passant en el cos.
Finalment, l’equip de Spiegel també va observar reduïdes connexions entre l’escorça prefrontal dorsolateral i la xarxa predeterminada, que inclou la prefrontal medial i l’escorça cingular posterior. Aquesta disminució de la connectivitat funcional probablement representa una desconnexió entre les accions i la auto consciència sobre les seves accions, va dir Spiegel.
Aquest coneixement podria ajudar a la hipnosi a perdre la seva reputació com a coneixement pseudocientífic I podria ajudar als investigadors a desenvolupar noves teràpies basades en la hipnosi o fer possible hipnotitzar persones com jo. Com diu el resum:
Un tractament que combina l’estimulació del cervell amb la hipnosi podria millorar els efectes analgèsics coneguts de la hipnosi i potser substituir els analgèsics adictius amb efectes secundaris i els fàrmacs anti-ansietat, va dir [Spiegel]. Es necessita més investigació, però, abans que es pugui implementar aquesta teràpia.
Per Becky Bach Publicat el 28 de juliol de 2016
Publicat per Stanford Medicine. Per llegir des de l’enllaç original, feu clic aquí.
Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

Realitzar rituals sense sentit augmenta el nostre autocontrol a través de fer-nos sentir més autodisciplinats

Article fascinant sobre la investigació del poder dels rituals. Des d’una perspectiva hipnoterapéutica, realitzar autohipnosi podria entendre’s com una forma de ritual. En aquest cas, un ritual d’introspecció sense sentit (tancar els ulls, respiració, visualització metòdica, etc.) podria contenir una informació personal i rellevant, augmentant així la motivació general i en particular per a practicar el ritual. Visiteu les pàgines d’aquest bloc o contacteu-nos directament per obtenir més informació.

 

Podríem dir sense exagerar que el descobriment d’un mitjà per assolir el control total d’un mateix és una cosa de “grau sagrat” per a la psicologia. No hi ha res que indiqui que estem acostant-nos a trobar-ne un, però les últimes dècades ens han portat un nombre creixent de descobriments que, almenys, permeten millorar els mecanismes d’autocontrol. Un d’ells és la llum que s’ha vessat sobre la importància dels rituals a l’hora d’augmentar l’autocontrol. Ara, en un nou article del Journal of Personality and Social Psychology, Allen Ding Tian i els seus col·laboradors han examinat si la promulgació de rituals (definits com “una seqüència episòdica fixa d’accions caracteritzades per rigidesa i repetició”) poden millorar els sentiments subjectius d’autodisciplina , de manera que es puguin aprofitar rituals per millorar l’autocontrol del comportament.

Els investigadors van planificar i van dur a terme sis experiments interessants. Per al primer van reclutar a 93 dones universitàries en un gimnàs, que teníen com a objectiu perdre pes. Totes les participants van rebre les mateixes instruccions per tractar de reduir la seva ingesta de calories durant un període de 5 dies, però a la meitat se’ls va dir que fóssin “conscients” del seu consum d’aliments, mentre que l’altra meitat se’ls va ensenyar un ritual pre-alimentari de tres passos per recordar, per tal de reduir la ingesta de calories. Abans de cada menjar tenien que tallar els aliments abans de consumir-los. A continuació, havíen de reordenar les peces perquè fossin perfectament simètriques en els seus plats, i finalment havien de prémer tres vegades els estris de menjar contra la part superior del menjar.

Sembla que els rituals realment poden augmentar l’autocontrol. Els participants que van practicar un ritual pre-alimentari van mostrar un consum de calories significativament menor que aquells que tan sols intentaven tenir en compte el que menjaven.

Els investigadors van decidir replicar aquest estudi en un laboratori i esbrinar si algun gest aleatori tindria el mateix efecte beneficiós que els rituals repetits. Els participants van ser avisats que anaven a completar una prova de sabor de pastanagues i xocolata. Van rebre quatre bosses de l’experimentador: tres contenien una pastanaga, i una, una trufa de xocolata. En primer lloc, havien de menjar dues pastanagues, tot precedint cada acte de menjar amb, o bé el mateix conjunt de moviments rituals (que incloïen picar a la taula amb els dits, tancar els ulls i comptar, entre altres coses); o bé un conjunt de gestos aleatoris que eren similars als moviments rituals però diferents cada vegada (pel que no s’assemblaven a un guió ritualitzat); o bé cap comportament. A continuació, els participants podrien triar si volien menjar la pastanaga o la trufa restants. Els participants que havien practocat un ritual abans de menjar les dues primeres pastanagues tendien a fer l’elecció més sana en comparació amb els individus dels altres grups.

Dos experiments addicionals van implicar als participants o be a fer dues vegades  un conjunt de moviments rituals (tot i que no eren etiquetats com a tals); o bé a realitzar un conjunt de gestos aleatoris; o bé a no fer res (grup de control). Després, van triar entre una barra de xocolata Snickers o una barra saludable Odwalla. De nou, el grup ritual va mostrar un major autocontrol. Sembla que això es va veure impulsat pel fet que els rituals van augmentar els seus sentiments d’autodisciplina (mesurats amb declaracions com “em vaig sentir mentalment fort en prendre aquesta decisió”).

Un quart experiment va evaluar l’efecte dels rituals en un altre context d’autocontrol: la presa de decisions prosocials. Es va demanar als participants que imaginessin que havien estat convidats a la festa d’un amic que seria molt divertida. A continuació, se’ls va informar que havien rebut un correu electrònic inesperat d’una organització benèfica afiliada que demanava la seva assistència aquella mateixa tarda en un recaudador de fons públic. Havíen de decidir l’esdeveniment a seguir, però abans de prendre la decisió, un grup dels participants va realitzar dues vegades una sèrie de moviments rituals, mentre que els altres grups es van dedicar a una sèrie única de gestos aleatoris o van prendre la decisió immediatament. El vincle entre la realització de rituals i una major autodisciplina es va confirmar de nou amb el grup ritual, que va mostrar una major preferència per la recaudació de fons de caritat.

Un experiment final de la sèrie demostra que els rituals només afecten la presa de decisions quan hi ha un conflicte d’autocontrol (com triar entre un recaudador de fons i un partit), no a l’hora de triar entre dues opcions en què l’autocontrol no és un problema (com triar entre dos festes divertides).

Cal tenir en compte que, a diferència dels rituals culturals, tots els rituals utilitzats en els experiments no tenien sentit. Incorporats en diversos àmbits de la nostra vida, els rituals culturals a vegades contribueixen a millorar l’autodisciplina, però també n’hi ha altres que ens indueixen a abandonar l’autocontrol; Aquests inclouen rituals que envolten el consum compartit de menjars de celebració, durant els quals l’excessiva autodisciplina fins i tot es pot considerar mala educació.

Els resultats dels estudis presentats són prometedors per a qualsevol que vulgui augmentar el seu control propi, però els autors també demostren quants aspectes dels rituals continuen sense explorar-se. Una de les preguntes més interessants que els investigadors poden plantejar es refereix a la diferència potencial en l’augment de l’autodisciplina amb rituals creats per individus per als seus propis propòsits, i els que s’adopten o fins i tot imposa l’entorn. A més, depèn l’efectivitat d’un ritual  de la quantitat d’esforç que s’hi introdueix? Els rituals repetits amb freqüència i sense necessitat d’atenció també milloren l’autocontrol? Tot això queda per ser explorat per futures investigacions.

Article escrit pel Dr Tomasz Witkowski pel BPS Research Digest. Tomasz és psicòleg i escriptor de ciències especialitzat en la desintegració de la pseudosciència en el camp de la psicologia, la psicoteràpia i el diagnòstic. Ha publicat més d’una dotzena de llibres, desenes de publicacions científiques i més de 100 articles populars (alguns d’ells en Skeptical Inquirer). El 2016 va publicar el seu darrer llibre Psychology Led Astray: Cargo Cult in Science and Therapy, publicat per BrownWalker Press. El seu bloc és https://forbiddenpsychology.wordpress.com/.

Per llegir des de l’enllaç original, feu clic aquí.

Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

L’aler irlandès atribueix el seu millor estat de forma a la hipnosi

rugby.png

Tots els ulls sobre meu: Keith Earls.Foto: Reuters

El resultat ja semblava establert desde feia estona mentres el rellotge avançava cap a la marca de 80 minuts a l’Estadi Aviva, amb Itàlia 56- Irlanda 19.Amb Itàlia amenaçant amb un nou assaig que els duría a la barrera de 60 punts, l’irlandès Joey Carbery es va alinear per un llarg recorregut, però va ser aturat expertament per Mattia Bellini. Amb un avanç considerable i com a aler, Bellini no s’anava a deixar atrapar.
Fins que la figura de Keith Earls va aparèixer a la part inferior de la pantalla. Cridant desde l’ala contrària, Earls acabà amb Bellini dins de la seva pròpia 22. Juntament amb el final de Finn Russell, aquest moment es va convertir en el moment més impressionant de les Sis Nacions de NatWest aquest any.

Amb 30 anys d’edat, Earls es troba en la millor forma de la seva carrera professional. Contestant a el que ell atribueix això, Earls va revelar que ha estat treballant amb el famós hipnotitzador Keith Barry. “Només estic tractant d’aconseguir aquells u per cent, i sembla que està funcionant”, va dir Earls. “No vull entrar en detall, però ell (Barry) coneix el cervell millor que ningú,  en termes de visualització i coses així”.

En una època en què només conten les diferències mínimes entre els nivells de condicionament físic de la majoria dels equips esportius d’elit, l’abast més gran de millora rau en el cervell. La majoria dels atletes ho reconeixen. Els jugadors de rugbi, com ara el “full-back” d’Anglaterra, Anthony Watson, discuteixen obertament sobre psicòlegs esportius. Un hipnotitzador és només la següent etapa de la formació del cervell.

Barry té molts clients esportius, però Earls és dels primers a reconèixer públicament la seva relació. Barry té una gamma de tècniques segons el client individual. De vegades els hipnotitzarà; en altres ocasions, el client estarà despert mentres ell utilitza la programació neuro-lingüística per inculcar certs missatges. De qualsevol manera està treballant per reprogramar la ment subconscient. “La majoria de la gent ha sentit parlar del subconscient, però no saben què fa”, va dir Barry. “La ment subconscient regula el teu sistema nerviós autònom, que és la teva respiració, el flux sanguini, el ritme cardíac, que està directament relacionat amb moments d’estrès i ansietat.

“Sota la hipnosi, puc ensenyar a la gent com fer front a aquests moments mitjançant l’ús del que anomeno anclatges i desencadenants. Un anclatge pot ser un estímul visual o físic i, una vegada que es desencadena, pot alliberar endorfines naturals, hormones sensibles, que inverteixen l’efecte de les substàncies químiques d’estrès que apareixen en el cos. Això significa que l’esportista pot continuar fent el millor amb la seva habilitat en lloc de permetre que un error o un factor extern la/el distregui”.

Barry practica el que predica. Per al naixement del seu segon fill, la seva dona es va sotmetre a un ‘hipno-naixement’ basat exclusivament en la hipnosi en comptes de les drogues per a la gestió del dolor.

“La hipnosi ja no és una falsedat”, va dir Barry. “La visualització en un estat hipnòtic pot ser tan bona, si no millor, que l’entrenament físic real. Hi ha un famòs experiment de bàsquet on van participar dos equips d’igual habilitat. Un equip va deixar la formació física durant un mes i només va fer la formació mental, mentre que l’altre equip va fer la seva formació normal. Van tenir una eliminatòria al final i l’equip que havía entrenat la ment va acabar colpejant l’altre “.

La tècnica especialitzada de Barry és la visualització inversa, on aconsegueix que els atletes imaginin el seu escenari ideal des del darrere cap endavant, de manera que, en un cas de rugbi, estarien atrapant la pilota i passarien la bola al revés. “Quan fas aquestes coses, no tendeixes a cometre cap error a un nivell subconscient”, va dir Barry. “Si ho fas endavant, pots tornar a jugar (mentalment) un partit antic on has deixat escapar una entrada o has deixat caure una pilota”.

No obstant això, Barry nega que ell tingui la capacitat de fer de qualsevol jugador un campió del món. “Tot el crèdit ha d’anar al Keith”, va dir Barry. “Hi ha grans guanys a obtenir, però tot depèn de la força amb la que estiguis disposat a treballar i en Keith ha posat tot el treball ell mateix”.

Publicat al diumenge Morning herald per Daniel Schofield el 9 de març de 2018 – 11:00 am. Per llegir des de l’enllaç original, en anglès, feu clic aquí

Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

Superem la fòbia al compromís éssent fidels a nosaltres mateixes/os

Committment_Phobia_BSP-300x200.jpg

Imatge de l’enllaç original a Psych central

~ 3 min de lectura

L’article següent descriu un procés reflexiu personal que pot ajudar-nos a construir relacions saludables. Amb l’ajuda de la hipnosi aquest procés pot ser més metòdic, més clar i més eficient. Visiteu les pàgines d’aquest bloc o poseu-vos en contacte amb nosaltres directament si voleu obtenir més informació sobre la hipnosi i la hipnoteràpia.

Les relacions saludables no haurien de sentir-se com una trampa.

Marilee, un client meu, era una compromís-fóbica.

“M’encantaria estar en una relació amorosa”, em va dir en una de les nostres sessions d’assessorament, “però no estic disposat a renunciar a la meva llibertat”. Tinc una gran vida. M’encanta el meu treball i els meus amics. M’encanta viatjar i fer tallers i classes. No vull que ningú em digui què puc o què no puc fer. No vull tractar amb algú que se sent malament perquè vull treballar més que estar amb ell. No valen la pena totes les molèsties “.

Marcus, un altre client meu, també experimentava por al compromís.

“Quan no estic en una relació, això és tot en el que puc pensar. Realment vull  algú per jugar, estimar i crèixer plegats, però poc després d’entrar en una relació, començo a sentir-me atrapat. Em sembla que no puc fer el que vull, i em poso a ressentir a la persona, per limitar-me “, confessa.

“La majoria de les vegades, la meva parella no se n’adona del que està passant i es sorprèn per la ruptura. Ella pensava que tot anava bé. Després de deixar-la, jo torno al lloc de sortida: vull estar en una relació. Això m’ha passat una i altra vegada “.

El temor al compromís, conegut com a fòbia de compromís, té les seves arrels en la creença que, quan estimem a algú, som responsables dels seus sentiments i no dels nostres.

Una vegada creiem que som responsables dels sentiments d’una altra persona de dolor o  rebuig com a conseqüència del nostre comportament, creiem que hem de limitar-nos per no molestar a l’altra persona. Llavors, enlloc de defensar la nostra pròpia llibertat i el dret a perseguir el que ens fa alegria, limitem la nostra llibertat en un esforç per controlar els sentiments de l’altra persona. Això siempre conduirà al ressentiment.

“Marilee”, vaig preguntar en una de les meves sessions telefòniques: “Què passa si tríes algú que també estima el seu treball i la seva llibertat personal?”

“Francament, no em puc imaginar això. Tothom amb qui he estat en una relació ha volgut passar més temps amb mi que no pas jo amb ell. Estic escollint l’home equivocat una vegada i una altra? “

“No”, vaig respondre. “Però des del principi no ets ferma en el teu compromís amb la teva llibertat. Et dones molt al principi perquè t’agrada estar amb ell, però, com hem comentat, també et deixes molt de banda a tu mateixa, al principi. Fas l’amor quan no vols. Et quedes més tard del que voldríes amb ell, per por de fer-li mal. “

“Aleshores, quan comences a dir-li la veritat, ell està sorprès i dolgut”, vaig explicar. “Fins que no estiguis disposada a arriscar-te a perdre’l des del principi en lloc de perdre’t a tu mateixa, continuaràs creant relacions que limiten la teva llibertat. Acabes creient que la relació és el que et limita, però són les teves pròpies pors i creences les que et segueixen limitant “.

Com saber si estàs preparat per a una relació

De la mateixa manera, en les meves sessions amb Marcus, ell va descobrir que no tenia idea de com sostenir-se en una relació. Tan aviat com una dona volia alguna cosa d’ell, ell es dnava completament a ella. No podia dir que no. Llavors, per descomptat, acabava sentint-se atrapat.

En última instància, la por de compromís d’en Marcus va sorgir de dues fonts principals:

Creia que era responsable dels sentiments de l’altra persona i que era una persona dolenta i egoista si feia alguna cosa que la molestés.
Tenia por que si l’altra persona es sentía ferida, s’enfadaria i el rebutjaria.

Com a conseqüència d’aquestes dues pors, en Marcus sempre renunciava a ell mateix en les relacions. No obstant això, donar-se a l’altra persona completament creava tal ressentiment cap a la seva parella que, finalment, no volia estar amb ella i deixava la relació.

Per tenir tant la nostra llibertat personal com la nostra relació compromesa, hem d’aprendre a assumir la responsabilitat dels nostres propis sentiments enlloc dels sentiments de l’altra persona, i hem d’estar disposats a perdre l’altra persona en lloc de perdre’ns a noslatres mateixes/os.

La fòbia de compromís es cura quan ens fem prou forts com per ser fidels a nosaltres mateixos/es, fins i tot davant de l’enuig o el rebuig de l’altre.

Si voleu tenir una relació amorosa, haureu de fer el treball de Vinculació Interna necessari per desenvolupar una identitat adulta forta que pugui ser una poderosa defensora de la vostra llibertat personal.

Per Margaret Paul per YourTango.com

Publicat per Psych Central, feu clic aquí per accedir a l‘enllaç original en anglès.

Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a , , , , , , | Deixa un comentari

És un trastorn de pànic o alguna cosa més?


Experimentar atacs de pànic no significa que tingueu un Trastorn de pànic.

abigail-keenan-27295

 Imatge de l’enllaç original a Psychology Today

Freqüentment tinc persones que vénen a mi ja que ja s’han diagnosticat automàticament com si tinguessin un Trastorn de Pànic, perquè tenien atacs de pànic. Encara que algunes persones tenen raó, amb la mateixa freqüència, estan equivocades.

En poques paraules, un atac de pànic és un augment sobtat de por i ansietat aguda acompanyada de símptomes físics com ara mancances d’alè, marejos, tensió al pit, formigueig, nàusees i altres angoixes estomacals, tremolors i suors. Durant un atac de pànic, algú pot estar al corrent de pensaments que giren pel cap (anem a parlar més d’això seguidament) i probablement tinguin algun tipus de reacció conductual (evitant la situació immediatament o més tard).

Els atacs de pànic acostumen a produir-se força ràpidament, creixent fins a un màxim en aproximadament de cinc o vint minuts, i després es paren. No és estrany escoltar a la gent dir que els seus atacs de pànic duren molt més; no obstant això, és probablement l’efecte posterior de l’atac el que senten, com ara l’ansietat residual i l’augment de l’estat d’atenció a les sensacions corporals, en lloc del el mateix atac de pànic.

Per tant, si una persona està patint atacs de pànic, i no és un Trastorn de pànic, què més podria ser?

Els atacs de pànic poden ser una característica de tots els trastorns d’ansietat. Per exemple, un atac de pànic en el context del trastorn d’ansietat social pot ser alimentat per la por dels altres testimonis de l’atac: “Què passa si altres se n’adonen de la meva ansietat i creuen que sóc feble?” O “Estic fent l’estúpid. “Un atac de pànic en el context del trastorn obsessiu-compulsiu pot ser provocat per la por de ser contaminat:” Acabo de tocar un pom de porta. Probablement estigui cobert de gèrmens. Vaig a emmalaltir “. En canvi, en algú amb un Trastorn d’Ansietat Generalizada és probable que el pànic es desencadeni per un temor a la incertesa com,” Què passa si el meu càncer torna? “, Que pot fer un espiral fora de control i acabarà en un atac de pànic complet. Compara aquestes situacions amb un atac de pànic en un trastorn de pànic real. En aquest cas, és probable que la persona es centri en que el seu cos estigui fora de control, tement que puguin desmaiar-se o morir. De fet, moltes persones acaben a la sala d’emergències creient que tenen un atac cardíac. Per resumir, la clau per saber quin és el trastorn d’ansietat està en comprendre la por d’arrel.

De vegades, ajuda que un psicòleg t’ajudi a solucionar-ho. Però també pot ser bo recollir algunes dades pel teu compte. Una bona manera de fer-ho és mantenir un diari de pensaments. En poques paraules, simplement assenyalar la situació en què vas tenir l’atac de pànic, quins pensaments anaven passant per la teva ment i qualsevol altra variable que pensis que podria ser pertinent (vas dormir prou a la nit anterior ?, quan vas menjar ?, Quin era el teu d’estat d’ànim? L’atac de pànic semblava estar desencadenat per una determinada situació o semblava provenir del “no res”? Què vas fer just després de l’atac de pànic?

I finalment, els atacs de pànic i l’ansietat, en general, poden representar diversos problemes físics, com ara problemes de tiroides per nomenar un sol exemple. Sempre demano als meus clients que realitzin un control físic complet abans de començar qualsevol tipus de tractament per a un trastorn d’ansietat.

Publicat el 13 de febrer de 2018 a Psychology Today. Per llegir de l’enllaç original, en aglès, si us plau feu clic aquí.

Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari